Neteja, regulació, entonació, reparació i restauració de pianos

En aquesta pàgina hi ha els següents apartats en aquest ordre: Acció i parts del piano; Galeria de fotos; La neteja del piano; Les regulacions; L’entonació; Els materials del piano; Les reparacions; Sustitució de cordes; La restauració del piano; Traducció dels boletins técnics de la PTG.

.

♦ Acció i parts del piano

En els següents enllaços podeu trobar l’acció del mecanisme del piano i el nom de les diferents peces.
Acció del mecanisme del piano vertical
Acció del mecanisme del piano de cua
Parts del mecanisme del piano vertical
Parts del mecanisme del piano de cua

.

♦ Galeria de fotos

Fotos il·lustratives dels meus treballs sobre neteja, regulació, reparació, entonació, restauració i transport de pianos:
Galería de fotos a Flickr

.

♦ La neteja del piano

En un piano es pot netejar l’exterior i l’interior.

Per la neteja exterior l’única cosa necessaria és un pany fi per treure la pols sense ratllar la laca o poliéster del piano. En cas de que el piano hagi perdut brillantor es pot polir amb cura amb productes específics per no fer malbé la laca o polièster, com a la següent foto:

Neteja exterior del piano

També es poden polir els pedals i frontisses, i en el cas del piano de cua també les barres de la lira, amb poliment per metalls. Com a la següent foto:

Polit dels pedals del piano

La neteja interior del piano pot englobar:

• Neteja amb un aspirador de la part superior i inferior del piano vertical, o de sota del mecanisme en pianos de cua.

Neteja interior del piano

• Neteja del llit del teclat treient les tecles i del mecanisme.

Neteja del llit del teclat

• Neteja de les tecles, es pot aplicar una mica de sacó, sempre secant ràpid i procurant que no contacti amb la fusta de les tecles.

Neteja de les tecles del piano

• Escatat dels martells bruts – preentonació.

Escatat de martells

.

♦ Les regulacions del piano

Un piano es pot regular per optimitzar el seu funcionament. El piano és un mecanisme de palanques connectades entre si que giren al voltant dels seus eixos corresponents, amb la finalitat de que el martell acabi impactant a la corda segons la sensibilitat de l’intèrpret en tocar la tecla sense produir altres sorolls.

En general el que es fa és igualar totes les notes per a que funcionin de manera similar: Que el mecanisme i el seu ús siguin semblants per totes les tecles del piano: Les tecles no han de estar tortes, han d’estar a la mateixa alçada, i han de baixar la mateixa profunditat, accionant-se amb el mateix pes i produint una nota d’intensitat i timbre semblant per cada tecla.

A vegades és convenient canviar un paràmetre per totes les tecles, la cual cosa repercuteix en la regulació d’altre peces del piano: Està relacionada la calada de la tecla, amb la carrera dels martells, amb la distancia dels martells a les cordes en el moment d’escapament, i amb l’émfasi (distancia de la calada quan el martell ha escapat). En el cas del piano de cua encara es complica més per haver una relació entre l’alineació de l’escapament amb el rodet i per haver una palanca de repetició que se li pot variar l’alçada.

Normalment s’utilitzen unes distàncies estàndard o les distàncies del fabricant del piano, però realment hi ha un marge ampli per regular un piano. Per cada mil·límetre de moviment de la tecla, el martell es mou entre 4,5 i 5 mil·límetres, a partir d’aquí es poden possar diferentes paràmetres com per exemple la calada de la tecla.

Peces del mecanisme del piano vertical i del cua

A continuació podeu veure un vídeo que mostra la regulació d’un piano vertical:

Les regulacions que es poden dur a terme (amb mesures estàndard) són les següents:

• Variació de l’alçada o calada de la tecla. Podem ajustar tant la profunditat com l’alçada inicial. La calada sol ser de 10mm, havent-hi un rang entre 9,8 i 10,5 mm (en els pianos de cua, a menor calada major serà el joc de la doble fuita).
L’ajust es fa netejant el feltre de descans i tot el llit del teclat, possant o treient volanderes de paper a les guies (centrals o frontals de les tecles) o canviant les volanderes de feltre de les guies si estan gastades.
També cal procurar que les tecles no freguin amb les contigües i que no tinguin un moviment lateral. El moviment lateral es comprova inmovilitzant la guia central o frontal, i movent la tecla per l’altre guia.
Les tecles que queden atrapades i no pugen solen tenir uns orificis de la tecla o la tela que els envolta que freguen amb les guies metàl·liques (ja sigui la guia frontal o la guia central) perque la fusta de la tecla i la tela s’han inflat per la humitat, també pot fregar amb la telca del costat o amb el tabló frontal. Si el problema no és de l’orifici pot ser un problema amb els eixos del mecanisme o una mala col·locació de la palanca de fuita.
També pot haver sorolls si la tela de l’orifici s’ha gastat i estan en contacte la fusta de la tecla amb la guia metàl·lica.
El pes de caiguda de la tecla sense apagadors és de 48-52 grams, llavors la tecla comença a moure’s. El pes de pujada de la tecla sense apagadors és de 20-25 grams, amb aquest pes s’evita que la tecla pugi un cop pressionada.

• Regulació del pivot de la tecla per a que quan apretem qualsevol tecla s’accioni el mecanisme de manera correcta. El mecanisme (concretament la balança) queda recolzat en el pivot de la tecla, fent que els martells quedin lleugerament recolzats en la barra de descans.
En aquesta posició de repòs (sense tocar les tecles) la distància que hi ha entre el martell i les cordes és d’entre 43 i 48 mm segons el tamany i el tipus de piano, sent l’estàndard 45 mm.
Molts pianos d’estudi tenen el pivot de la tecla baix, fent que hi hagi una petita separació entre la fuita i la nou, això provoca que hi hagi 1 mm de calada (el primer mil·límetre que apretem la tecla) en que el mecanisme està desconectat i la tecla va més suau que en la resta de recorregut. És recomenable treure aquest joc a la tecla.
Pot ser útil polir aquests pivots per a que el mecanisme vagi més fi.

• Ajust del moment en el que l’amortidor es desenganxa de la corda. Normalment deixa d’apagar a mig recorregut del martell, que és quan el martell està a uns 22 mm de la corda, o el que és el mateix, quan hem apretat uns 4 o 5 mm de la calada de la tecla.
Es regula en els pianos verticals movent la cullereta de la part posterior de la balança o en els pianos de cua movent la cullereta de l’apagador o ajustant l’alçada de l’apagador.
En cas que l’apagador estigui fluix pot fixar-se el cargol i si l’apagador no està alineat es pot descargolar, moure i tornar a cargolar. Si l’apagador té poca força s’haurà de doblegar el moll perquè la recobri o canviar-lo, tot i que moltes vegades el problema és que el feltre està gastat i s’ha de regular la cullereta per a que l’apagor estigui més a prop de les cordes. També pot ser necessari acondicionar el feltre que apaga les cordes.
També s’han de regular els apagadors per a que s’aixequin tots alhora quan s’apreta el pedal de ressonància.

• Ajust de la distància d’atac del martell: Moment en que la palanca de fuita surt de la nou del martell (en pianos verticals) o del rodet (en pianos de cua). Això succeeix quan portem apretats uns 7 o 8 mm de calada. Depenent del tipus de piano i de si són les cordes agudes o greus el martell es trobarà a entre 1,5 i 3 mm de les cordes: En els pianos verticals hi ha una separació de 2 a 3 mm; En els pianos de cua per les cordes agudes són 1,5 mm de separació, per les centrals són d’ 1,5 a 2 mm i per els bordons són de 2 a 3 mm.
Es fa la calibració per mitjà del pivot de fuita. El que s’ajusta és la distància a la que el martell ataca per impuls a la corda quedant lliure de la tecla. Variant aquesta distància s’aconsegueixen pianos que poden tocar-se més fluix si es redueix la distància o es poden evitar rebots del martell si estàn molt a prop els martells de les cordes.
En els pianos de cua quan es porten 7 o 8 mm de calada també ha de contactar la palanca de repetició amb el cargol de doble fuita (també s’en diu cargol de caiguda). La distància d’enlairament del martell cap a les cordes influeix a que el piano soni més brillant o suau, fort o càlid.

• Regulació de l’atac del martell a les cordes. Per exemple, si el martell no copeja les 3 cordes adequadament o es frega amb els contigus, aquest pot descargolar-se, col·locar-se i tornar-se a cargolar (en casos complicats es poden possar cintes de paper en la forquilla o calentar el mànec per corbar-lo).
És important que en els pianos de cua segueixi funcionant el pedal unicordia que fa que es desplaci el mecanisme una mica i els martells colpegin les cordes per la part que no tenen els solcs.

• Regulació de la distància a la que queda el martell atrapat després de l’atac a la corda S’ajusta variant la posició de l’empenyidor. I també es pot variar l’angle i la posició de l’empenyidor per a que hi hagi una recepció adequada. També podem escatar la part posterior del martell. El martell ha de quedar a uns 15 o 20 mm de la corda, sent 16 mm l’estàndard.

• Regulació dels pedals per a que tinguin un funcionament correcte i no facin soroll.

• Es poden adequar els eixos, els feltres, les pells o la situació i estat de molls i forquetes.

• Adició de grafit en les parts del mecanisme on hi ha contacte i que estan desgastades, ja que a vegades es produeixen sorolls si s’ha desprès el grafit que ja porten de fàbrica.

• Ajust del filferro de la brida perque aquesta no fregui amb la varilla de l’empenyidor i causi sorolls.

• Lleugera separació entre les cordes dels unísons per millorar el so del piano.

• Cargolat de forquetes fluixes i adequació d’eixos fluixos, per evitar sorolls. I adequació d’eixos durs que impideixen el funcionament correcte del mecanisme. Apretat de cargols fluixos del bastidor o de les barres de descans que poden fer soroll.

• En el cas dels pianos de cua s’ajusta la palanca de repetició per a que sigui aquesta la que aguanta el rodet i no la palanca de fuita, tenint en compte l’alineació de la palanca de fuita amb el nucli del rodet. Això es fa per mitjà dels seus pivots, el pivot de la palanca de repetició i el pivot d’alineació de la palanca de fuita.
En el piano de cua el rodet ha d’estar recolzat a sobre de la palanca de repetició i alineat amb la fuita, havent-hi uns 0,2 mm de distància entre la fuita i el rodet.
Quan apretem la tecla fins el fons el martell copeja la corda i posteriorment cau a l’empenyidor mentres tenim la tecla apretada. Si seguidament aixequem la tecla lentament s’ha de notar que el martell puja lleugerament (1 mm) però de manera ferma, perquè vol dir que la palanca de repetició està ben regulada i els molls tenen la força adequada per a que la tecla pugui ser tocada de nou sense haver de deixar-la d’apretar del tot. Si els molls no tenen força s’hauran d’adequar per a tornar-se-la, ajustant el cargol de regulació del moll si en té i si no en té directament doblegant-lo.
Dit d’una altra manera, en cas d’estar tot regulat correctament, quan tinguem la tecla apretada (hem apretat els 10 mm de calada), en deixar anar uns 3 o 4 mm la palanca de repetició aixeca el rodet i permet a la fuita tornar a sota del rodet quedant el martell entre 3 i 5 mm de la corda (el doble de la distancia entre el martell i la corda en el moment d’escapament) i preparat per escapar de nou quan apretem la tecla 1 o 2 mm (en total seran 7 o 8 mm de calada del moment d’escapament) i el martell està entre 1,5 i 3 mm de la corda (la distància d’escapament).
Tot això permet que els pianos de cua siguin capaços de donar una resposta molt ràpida a notes repetitives o passatges molt ràpids, perquè permet tocar de nou una nota amb només deixar anar la meitat de la tecla. A més, dóna un tacte molt agradable característic dels pianos de cua.

.

♦ L’entonació dels martells del piano

L’entonació fa referència a l’adequació dels martells i en concret de la llana premsada que tenen en l’extrem i copeja les cordes. Tot i que una correcta afinació i regulació (per exemple la regulació del moment d’escapament del martell) ja millora el so del piano (a més de la mecànica), a vegades convé realitzar una entonació dels martells doncs aquests es gasten, s’endureixen i s’embrutan amb el pas del temps.

L’entonació més senzilla és la de reduir la lluentor del so. Aquesta entonació es fa treient el mecanisme i suavitzant la punta dels martells que colpegen les cordes, i si és necessari humitejant aquesta zona dels martells. Amb l’eina d’entonar amb una sola agulla (són agulles fines de cosir) es suavitzen els solcs que tenen els martells per colpejar les cordes, sobretot els extrems dels solcs. També es pot punchar una mica la punta del martell amb l’agulla amb suavitat (les agulles es trenquen fàcilment) aguantant el martell, és important concentrar-se i fer el mateix procés amb tots els martells per a que el resultat sigui uniforme. En estovar la llana el so és més suau i dolç. És un mètode poc invasiu que dóna molt bons resultat sense cap perill. Si alguna nota queda descompensada es pot igualar el timbre amb el mecanisme posat de manera senzilla, punxat o comprimint una mica la punta del martell.

Entonació martell piano

En cas de tenir els martells gastats o bruts, es poden escatar amb suavitat. En escatar el so del piano es fa més brillant perquè la llana de sota del martell està més comprimida i a més té cola. Si fa falta molt escatat primer es fa amb lija gruixuda i després amb lija fina. Com a la següent imatge, on es poden veure 2 martells del mateix piano, el de l’esquerra escatat i el de la dreta sense escatar, en un clar exemple de degradació i adequació de la llana del martell.

Entonació martell piano

La primera fase de l’entonació es fa si és necessaria (preentonació), és escatar i donar-hi forma als martells, les formes més rodones reforcen els harmònics greus i les formes més punxagudes reforcen els armònics més elevats. La idea de l’escatat és pràcticament eliminar les marques que produeixen les cordes a la llana (deixant una mica de marca per assegurar que colpejen les 3 cordes), i com la forma del martell haurà variat després s’ha de donar-lis la forma correcta. La llana interior del martell sol ser més comprimida, i el més habitual a l’escatar és que el piano soni més brillant i que necessiti una entonació.

Entonació martell piano

Un altre punt en aquesta primera fase és comprovar que els martells tenen les marques de les 3 cordes i que les marques són semblants i estan centrades, perquè vol dir que els martells estan colpejant les cordes de manera correcte. En cas de que no sigui així s’han d’orientar a les 3 cordes i escatar-los per a que colpejin adequadament.

Entonació martell piano

Una entonació ràpida és fregar amb un punxó (una agulla) els solcs del martell que fan les cordes, quan els solcs no són molt grans i no fa falta escatar. En els solcs la llana està més endurida i fregant s’alleugereix i millora el so produït. Sobretot en els extrems dels solvs.

Hi ha tractaments més agressius: Es pot punxar la llana en direcció radial o transversal per obtenir sons més brillants o més dolços (segons la posició, la profunditat i el número de punxades). L’objetiu sol ser igualar el timbre per totes les tecles del piano, i en algun cas, baixar la densitat de la llana per obtenir sons menys estridents de forma general en tot el piano. Quantes més punxades es fan i més profundes és més fàcil que el resultat no sigui uniforme.

És més fàcil alleugerir i treure densitat (baixar la brillantor del so), que comprimir i aportar densitat (aportar brillantor al so). Per aportar una mica de brillantor es pot apretar o colpejar la punta del martell una mica per compactar-lo.

Entonació martell piano

També és comú fer una entonació completa del piano. Es pot començar per l’escatat, posteriorment a vegades s’humiteja la llana per a que s’expandeixi una mica, després un cop sec es planxa amb un accessori específic, i finalment es fa el punxat. Aquest és un procés més complicat que fer mètodes menys invasius.

Per últim, existeixen laques d’enduriment per la llana i productes per tractar les cordes. Les laques d’endurir la llana no solen ser aconsellables per tractarse d’un procés irreversible per la pròpia estructura de les fibres de la llana y que canvia el so del piano aportant lluentor. Els productes per tractar les cordes s’apliquen fregant-les i solen ratllar-les i perden la seva qualitat.

Entonació martell piano

.

♦ Els materials del piano

En un piano s’utilitzen una gran varietat de materials per poder donar la millor solució a cada component segons la seva funció. Les matèries primeres utilitzades en el piano són:

• Fusta
• Metall
• Plàstics y coles
• Feltres, teixits i pells

Materials del piano, Fusta

La fusta degut al seu vetejat té franges més denses i dures (les fosques, que creixen més lentament a l’hivern) i altre més toves i esponjoses (creixen més ràpid a l’estiu). Els troncs són tallats i secats per després amb la fusta fabricar els components del piano. La fusta s’infla i es desinfla pel contingut d’aigua, per la humitat. El % de deformació és diferent per a la direcció radial, tangencial i axial del tronc de l’arbre (per la disposició de les cèl·lules de la fusta i la concentració de sals de cada cèl·lula i com varia la seva forma a l’absorbir o expulsar l’aigua) amb els canvis d’humitat la fusta tendirà a curvar-se una mica, bàsicament en la direcció de les vetes (tangencial). Tots els components de fusta del piano tenen les vetes orientades de tal manera que es minimitzin els problemes en cas de doblegar-se per la humitat, des de els mànecs dels martells, a la taula harmònica, a les tecles, als forats que es fan a la fusta per possar les clavilles.
El so a través dels vetejats s’atenua més que si el so es propaga paral·lelament a les vetes. En el cas de la taula harmònica, aquesta es corba per a que la part inferior de la taula quedi comprimida, més densa, i transmeti millor el so. Com la taula harmònica està corbada és necessari l’ús de costelles, alguns pianos a més disposen d’una barra harmònica.
La taula harmònica és de picea comú (és una fusta tova i lleugera i amb bona transmissió del so). Les tecles són també de picea (per la lleugeresa). Les peces de la mecànica del piano són de carp (és una fusta dura que té ressistència mecànica). Els mànecs dels martells són d’arce i a vegades abedul (fustes dures amb bona transmissió de so). Els caps dels martells poden ser d’arce o carp. El pont és de carp o faig. I el suport on van les tecles és de picea amb un llistó de faig. Per últim, el moble del piano sol ser de picea i per el xapat exterior del piano s’utilitzen llámines de diverses fustes perquè és decoratiu.

Materials del piano, Metall

Un altre material bàsic en el piano són els metalls, que també s’escullen segons la seva funció. L’arpa és de ferro colat (té que suportar el pes de les cordes), les clavilles són d’acer (nickelat, cromat o pavonat), les cordes són d’acer molt polit (la major qualitat per fer el millor so), els bordons tenen un entorxat de coure (permet fer fils que es dobleguen a sobre del nucli d’acer), els molls són de bronze (és elàstic), els eixos del mecanisme són d’alpaca (resistents i lubricants), els pilotins de les tecles són de llautó (també lubricant), les guies del teclat són d’acer cromat, les tecles porten ploms per nivellar el pes, i la barra de suport del mecanismo és d’alumini. També són de metall els pedals i les rodes.

Materials del piano, Plàstic

Els plàstics en el piano s’utilitzen pel vernissat exterior. Són duroplàstics, per protegir el piano a més de donar-li lluentor (polièster, laca o resina epoxy).

També estan les coles per juntar superfícies. Algunes tenen major penetració que altres en els materials porosos (el feltre és molt porós i la fusta un mica menys), y algunes coles s’adereixen a la superfície dels materials no porosos. La major calitat és la cola calenta (orgànica), però també s’utilitzen coles sintètiques (cola blanca: polivinil d’acetat de diverses calitats, cola de contacte,…). La cola un cop seca s’endureix, si s’ha aplicat en excés pot endurir els materials que haurien de ser tous com els feltres o teixits, i pot provocar sorolls.
En pianos de gama baixa es porta temps utilitzant plàstic com a sustitut de la fusta en algunes peces del mecanisme.

Materials del piano, Feltres

Els feltres s’utilitzen per a que no hi hagi sorolls en el piano, bàsicament entre totes les superfícies de metall-fusta, ja sigui per colpeig o fricció. Hi ha moltes parts del piano que utilitzen feltres de diferents tipus. El cap dels martells és de llana d’ovella, molt uniforme, molt pentinada i endurida, de molta qualitat. Els apagadors i la sordina també porten llana d’ovella però més esponjosa. Trobem feltres en la base de les guies de les tecles i en els orificis de les tecles. També en la fusta que està en contacte amb les cordes en la part que han de ser mutejades. I en els pedals del piano.
En el cas dels eixos del mecanisme, s’utilitza feltre tramat perquè en comptes de ser colpejat hi ha fricció, el teixit utilitzat és caixmir, que és un cardat de llana amb un interior de cotó tramat, està encolat en l’orifici de fusta i està en contacte amb l’eix. És habitual que sigui un teixit lubricat.
Hi ha parts del piano que encara necessiten més duresa i més resistència a la fricció, i per aquestes s’utilitzen pells (cuirs), normalment gamo (curtit de gamuza). Aquests curtits tenen una direcció de pèl que permet reduir la fricció en aquesta direcció. Porten pell la nou (piano vertical), el rodet (piano de cua), l’atrapament, el contratrapament, la part que dóna al cargol de doble escapament (piano de cua), en alguns pianos antics en les morteses de la tecla es posava cuir de vaca. En els pianos de cua sol haver pell de badana en els extrems de les barres dels pedals.

S’utilitza cartó o paper en el piano per l’ajust de la calada, i per modificar l’orientació de les forquetes.

Un altre material en el piano és el grafit, per reduir la fricció entre fusta-fusta, o fusta-pell, com en l’escapament que colpeja la nou o rodet, i com en la palanca de repetició que aguanta el rodet.

També s’està començant a utilitzar la fibra de carboni tant en mecàniques com en altres parts del piano per la seva lleugeresa i duresa.

.

♦ Les reparacions del piano

Hi ha diverses reparacions que pot requerir un piano. Algunes necessiten peces de recanvi i d’altres en canvi es poden reparar amb cola de fuster específica. Al canviar-se una peça s’ha de procurar que tant el so com el tacte quedin perfectament.

Reparació del piano

Podem trobar-nos amb reparacions puntuals o parts que poden ser canviades per millorar el piano.

• Cordes trencades.

• Clavilles desancorades que hauran de ser introduïdes o canviades per unes de major diàmetre. Les clavilles han d’entrar a uns 12 -15 N·m.

• Tecles trencades o amb orificis dilatats.

• Mortesses de les tecles desgastades que provoquen sorolls.

• Feltres desenganxats o deteriorats, ja siguin de la tecla, de l’apagador…

• Guarnits del mecanisme desgastats, a la balança, a la nou, en el doble escapament, en el rodet…

• Eixos que van durs i bloquegen el mecanisme o eixos que van fluixos i provoquen sorolls en el mecanisme o un funcionament inadequat.

• Martell trencat, desencaixat o totalment desgastat.

• Molls dels apagadors, de la balança o de la palanca de repetició donats de sí o trencats.

• Brides trencades.

• Cops i ratllades en l’exterior del piano.

• També pot haver-hi reparacions molt complicades i cares com: La substitució del pont (o la capçalera del pont); La substitució del claviller; La substitució de la taula harmònica. Encara que són molt poc freqüents i són reparacions que estarien dins d’una restauració completa del piano.

Elevació de l'arpa

.

♦ La substitució de cordes del piano

Si teniu una corda trencada és important que si la treieu no la llanceu perquè s’ha de mesurar el seu diàmetre amb un micròmetre (encara que es poden mesurar les cordes del costat sense problemes, o a vegades està apuntat en el piano). És important no tocar les cordes amb la mà perquè aquestes s’oxiden més ràpidament. Els diàmetre i números de les cordes d’acer llises d’un piano són:
nº13 – 0.775 mm
nº13½ – 0.800 mm
nº14 – 0.825 mm
nº14½ – 0.850 mm
nº15 – 0.875 mm
nº15½ – 0.900 mm
nº16 – 0.925 mm
nº16½ – 0.950 mm
nº17 – 0.975 mm
nº17½ – 1.000 mm
nº18 – 1.025 mm
nº18½ – 1.050 mm
nº19 – 1.075 mm
nº19½ – 1.100 mm
nº20 – 1.125 mm
nº20½ – 1.150 mm
nº21 – 1.175 mm

Els bordons (les cordes greus del piano que tenen un entorxat de coure sobre el nucli d’acer) es fan a mida per a que l’entorxat tingui el mateix tamany que la corda trencada i s’ajusti al piano igual que la resta de bordons. Per encarregar un bordó nou es mesura el bordó trencat i s’envien les mesures (ample, llargada, llaçada i si és entorxat simple o doble), o directament s’encarrega una còpia enviant el bordó trencat.

Mesures per canviar una corda bordó trencada del piano

Quan es trenca un bordó dels que són dobles (de les tecles que colpejan 2 bordons) sol ser adequat canviar els 2 bordons, perquè al sonar alhora generaràn armònics lleugerament diferents que donen diferent brillantor i faran lleus batudes, perquè els bordons antic i el nou no seran exactament iguals de dimensions i sobretot perquè el nou el material està menys oxidat i és més brillant.

Quan es possa un bordó nou, generalment es gira una volta en el sentit del l’entorxat, aixi quan s’afini aquesta corda l’entorxat seguirà compacte i no farà cap soroll.

Exemple de canvi de corda

Hi ha dos tècniques per canviar cordes d’un piano. Canviar una corda no és senzill perquè són d’acer que és rígid, i les llises no són fàcil de manipular perquè venen en una bobina i la corda fa curva, i a més les cordes llises donen la volta en la punta inferior i la corda està nuada a dues clavilles, i moltes cordes llises pasen per sota dels bordons. En ambdues tècniques hi ha que passar la corda per on va i fer que giri en la punta inferior (si és un bordó va nuat a la punta i ja està), i que la corda sobresurti de la clavilla, i tallarla uns 4 dits (en hortizontal) per sobre de la clavilla. En la primera tècnica s’afluixa la clavilla 4 voltes, es baixa la corda fins l’extrem de la clavilla, i se li donen voltes a la clavilla fins que la corda es pugui possar on hauria d’anar. En l’altre tècnica es fa un nus fora de la clavilla amb una altre clavilla a part del piano que tinguem, la clavilla del piano s’afluixa 1 o 1,5 voltes, i se li possa el nus ja fet amb la corda al seu lloc, i es tensa la corda. En ambdues tècniques primer es nua la corda en una clavilla i després en l’altre.

A continuació un video sobre el canvi de cordes:

Quan es canvia una corda passa d’estar sense tensión a tenir una tensió molt gran entre les clavilles. Com la corda és elàstica perquè és metàl·lica, es desafina molt ràpidament només possar-la, i normalment en les següents hores i dies, fins que es queda en equilibri. A vegades convé tornar a afinar la corda un altre dia després d’haver-la canviat, encara que se li hagi possat més tensió a la corda i es mogui per a que agafi l’equilibri ràpidament. També és convenient assentar la corda en la clavilla, en el pont i en la punta inferior, per assegurar que està fixe en el seu lloc, normalment es fa amb una barreta de llautó que no ratlla l’acer de la corda.

Es pot canviar una corda trencada, i també es poden canviar totes les cordes, bordons i clavilles d’un piano quan estan en mal estat i es vol millorar el so general del piano, tot i que això entraria dins d’una restauració parcial o completa del piano.

.

♦ La restauració del piano

La restauració completa d’un piano engloba la rehabilitació del moble exterior (polit), la sustitució de les cordes i clavilles, l’escatat i pintat de l’arpa, la neteja i polit de la taula harmònica, l’adequació de les tecles i el mecanisme (incloent eixos, feltres, pells i molles), la regulació completa del mecanisme… També es fan restauracions parcials, que no comporten la restauració de totes les parts del piano. La restauració completa o parcial és un treball per especialistes. En cas de necessitar una restauració us puc donar un pressupost.

Restauració de pianos

En els següents enllaços poden veure 3 exemples amb fotos comparatives de restauracions portades a terme:

Exemple de restauració 1

Exemple de restauració 2

Exemple de restauració 3

.

♦ Traducció dels boletins tècnics de la PTG (Piano Technicians Guild):

Boletí tècnic 1: Pujada de to
Boletí tècnic 2: Regulació
Boletí tècnic 3: Control de la humitat
Boletí tècnic 4: Entonació
Boletí tècnic 5: Cura de l’exterior del piano
Boletí tècnic 6: Restauració / Reacondicionamient